Més val tard que mai, fa uns dies vaig acabar prenent una decisió important, -definitiva?- pel que fa al meu futur com escrividor de ficció literària: contes, relats o novel·les, i de la poca o molta poesia que sigui capaç de rimar consonantment o assonant, poesia en vers o en prosa...
a banda del que segueixi escrivint en els blogs propis i els comentaris que pengi en blogs d'altres blogaires...
Vaig regalar-me tres llibres de referència en el món de la literatura sobre com escriure ficció, com escriure una novel·la...Una mena de paquet definitiu i final abans de posar-me a escriure de veritat sense més dilació, no sigui cas que, quan vulgui posar-m'hi, ja sigui massa tard.
De fet, ja és massa tard, en sóc conscient, però no tard del tot.
Com a mínim fa més de 20 anys que m'hi hauria d'haver posat, i fa més de vint anys que arrossego la mateixa mandra de posar-mi. Crec que ara ja puc dir que la paraula exacta no és mandra, sinó "incapacitat" d'escriure i de restar en la situació del que somia ser escriptor sense escriure.
Ja em vaig empassar sencers, i vàries vegades dos llibres de John Gardner: The Art Of fiction (1963) i On becoming a novelist (1983) , i un de Mario Vargas Llosa Cartas a un joven novelista (1997), i una altra petita biblia essencial, el llibre de Jean Guenot. Écrire. Guide pratique de l'écrivain avec des exercices. [autopublicat per] Chez Jean Guenot. 85, rue des Tennerolles 92210 Saint Cloud.
A dins hi diu : Paris 26 de febrer de 1990. Va ser pels Carnavals d'aquell any: 527 pàgines de teca fina en 30 capítols que acaben, cada un d'ells, amb tot un seguit de propostes escriptòriques, anomenades exercicis. Mai no sabrem on hagués jo pogut arribar si des del març del 90 m'hagués aplicat a fer tots els exercicis allà proposats i me n'hagués sortit.
El primer capítol, titolat "L'auteur et l'écrivain" comença així:
"On commence à écrire par vanité, on continue par orgueuil ; on arrête lorsqu'on renonce à une certaine image de soi. Tout écrivain est d'abord un auteur, avant même d'écrire ; il le reste parfois après. "(...)
Creia que amb aquest paquet n'hi havia prou i de sobres per posar-me a escriure sense esperar a aprendre res més, però encara m'havia de trobar amb un altre llibre excepcionalment interessant: el vaig comprar a l'aeroport de Barcelona just abans d'agafar un avió per anar al Carib: parlo del llibre d'
Elisabeth George Mes secrets d'écrivain, versió francesa de l'original en anglès titolat
Write away (Harper and Collings. 2004).
Elizabeth George és al meu parer un llibre fonamental per a tothom que es proposi escriure més allà de l'escriptura iniciàtica de qualsevol taller d'escriptura.
E. George, a més, cita els seus referents fonamentals, que passen a ser, per la mateixa raó, referents afegits al seu propi llibre.
D'aquí ve que, com deia més amunt, em decidís en un rampell estrany, a comprar d'una sola tongada a Amazon.com el paquet definitiu:
El clàssic dels clàssics de
James N. Frey How to Write a Damn Goof Novel (Saint Martin' s Press. new York. 1987).
Un manual amb un títol excel·lent, signat per
James Scott Bell i titolat
Plot & Structure. Techniques and exercises for crafting a plot that grips readers from start to finish .
Finalment, l'original en anglès d'
Elizabeth George:
Write away. One Novelist's Approach to Fiction and the Writing Life, en l'edició de Perennial Currents Edition (an Imprint of Harper & Collins). 2005.
Els estic devorant tots tres a l'hora, i al temps que llegeixo també una mica de tot. Els diaris, els blogs, el Temps, i fins i tot, articles que guardo per "quant tingui temps".
Així, a l'hora d'escriure aquest blog, he posat sobre la taula la pàgina 9 del
Diari de Vilanova del dia 3 de juliol passat. Allà, la
Ma Rosa Nogué hi escriví un article preciós titulat
"Escriure de nit":
"Però tu, escrius amb un horari fix? Escrius cada dia? I si no en tens ganes?, solen ser preguntes habituals dels meus alumnes dels cursos de narrativa, en un intent gairebé desesperat que els digui que no, que és impossible escriure amb un horari fix, o fins i tot fer-ho cada dia, que val més quedar-se a l'espera de la visita de les muses, fent qualsevol altra cosa.
De fet, l'horari o la regularitat de l'escriptura no té cap importància, no hi té res a veure. L'únic que val és el text resultant. L'únic. Escric sempre que puc, si es de dia, de dia, si és de nit, de nit, els dic, encara que no en tingui ganes. Sempre em sembla que queden una mica decebuts."
He de fer com
la Ma Rosa i com tanta altra gent. Cal trobar una estona i imposar-m'ho com una norma que no es pot trencar, passi el que passi.
Exactament el que jo ja escrivia fa uns anys que Graham Greene feia dir al en Bendrix a la novel·la
The End of the Affair.
Ho repeteixo aquí perquè hi farà bonic i s'hi escau perfectament:
"Graham Greene, en una de les seves grans obres, The End of the Affair, posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:
"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe.
Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)
When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)
I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."
(The End of the Affair. Book One. Chapter 6)
No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!
Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.
De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas LLosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia. L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és."
He escapat una mica del tema voluntàriament. El tema és que se m'està acabant trobar excuses per no posar-me a fer el meu fet, valgui el que valgui, ni que valgui ben poc.
Aviat -és un dir- ho sabrem. Ja us ho faria saber ;-)
